Ets el que no sóc i vull ser, tens el que no tinc i vull tenir. El que sap quan jo no se i el que parla quan jo no puc. El que sent el que sento i plora quan ploro, pot quan jo no puc i diu quan vull sentir.

Ets el que riu per fer-me riure, el que estima per fer-me estimar, i el que viu per fer-me viure...

Cada dia més. Més confiança, més complicitat, més tu i més jo. Més nosaltres. Més que mai. Més sentiment, més ganes, més feliçitat i tranquilitat. També més por. Por de tu, por de perdret. Més mirades, més petons, més de les teves inesperades abraçades. Més, molt més... pero mai massa.

Plora si ho necessites, digues tot el que hagis de dir i com ho vulguis dir, per què ja no et servirà de res amagar el que penses o sents.

Sempre has estat tu el que ens ha fet somriure en els pitjors moments, el que ens ha donat les més reconfortants abraçades quan més les necessitàvem, el que ens ha dit que tot sortiria bé per molt perdudes i fosques que veiéssim les nostres vides. Ara ens toca a nosaltres cuidar-te i estar al teu costat, esperant amb tu a que tot aquest mal son, aquesta tempesta inesperada es torni només un record i puguem tornar-te a veure content i menjante el món com has fet sempre.

Ets una persona forta i jo se que pots, ho passaràs malament, ploraràs i ho veuràs tot fosc, però no has de deixar mai que la llum que es veu al final de tot això s'apagui, per molt petita i tènue que sigui. Per què si, hi ha un final, tot acaba. Fins i tot aquesta angoixa, impotència, esgotament, dolor, enyor i ganes de plorar que t'inunden. Costa somriure i se que et demano molt si et dic que ho facis, però veure't somriure ara mateix seria el millor regal que podries fer-me, i sobretot, seria el millor regal que podries fer-te a tu mateix.