Vine. No, vine tu. Yo no quiero. Jo, yo si... Calla't, saps que si que vull. No, m'has dit que no... Bueno pues no. Pues ok.

....

Eh... Que...? Vine.

Es plora per tantes coses… Veure algú plorar et pot transmetre des de la més profunda angoixa fins a la alegria més pura i sincera.

Els pitjors moments son aquells en els que notes l’inesperat nus a la gola i sents que per més que ho intentis no podràs evitar que els ulls se’t inundin de llàgrimes. Llàgrimes que poden representar molts tipus de sentiments i emocions, però el que segur que simbolitzen és el poder i la immensa força d’aquests. Simbolitzen els moments en el que ja no queden paraules ni gestos que puguin expressar tant plenament el que sentim, moments en els que l’únic que ens queda és això, plorar. I esperar i confiar en que algú vindrà a deixar-nos la seva espatlla per que la mullem amb les petites llàgrimes que corren descontrolades galtes avall.

"Que mi cama está hecha donde no hay ventanas,
donde las miradas tienen ganas,
donde hay lunas de tela y un sol navajero
de noches en vela.
Donde llegó el olvido a soltar la melena,
donde nunca pienso si me quieres,
donde todo es mentira, y quejíos de pena
desconchan paredes. "

Un canvi d’entorn, de gent, d’ambient. Experiències noves i increïbles que mai m’hauria imaginat. Les ganes de sentir que cada matí hem desperten, amb un somriure, fent-me viure el dia a dia com si no existís cap mena de rutina.

Saber que ell m’esperarà cada matí amb un càlid petó de “bon dia”. I ella amb un “per que ets tant fea? T’odio!”. I tots els altres amb un divertit somriure, amagat darrere de la cara de son de sempre.

Tot això hem fa venir ganes de sentir, de cridar, de córrer, de riure, de cantar, de viure, d’estimar, d’estimar-te. Si, estimar-te es el que vull. Cada dia, a cada minut i a cada segon. Sentir que et tinc a prop sempre. Tenir ganes d’abraçar-te, fer-ho i que hem tornis l’abraçada, aconseguint que no vulgui deixar-te anar, mai més. Tancar els ulls i notar la teva càlida pell just abans d’adormir-me profundament entre els teus braços. Per després sentir la tendre mirada dels teus ulls somnolents sobre mi, despertar-me i veure que és un nou dia. I que encara ets allà, sense deixar d’acariciar-me, fent-me sentir la més afortunada del món per tenir-te al meu costat.

Somriure per que si, cantar a la dutxa, dormir al meu llit, anar al cole. Les pesigolles, mirar-te, dir-t’he que t’odio i tornartho a dir. Que m’odis, t’enfadis i hem matis.

El riure de la Eva, les meves sabatilles, la sorra i la meva finestra. El goss que mai he tingut, els plastidecors, les margarides, els núvols vermells. Sopar fora, anar en tren, les galetes, les polaroids, la catifa de la Carla i el seu gat.

El gris, els cinc minuts, la pluja, els llençols, les marietes.

Correr per les escales, la pasta, el meu cosí, la mayonesa, riure amb la Júlia.

Dormir despres de plorar, observar, empanar-me, jugar, ignorar, que s e’m tregui el singlot, trobarme diners dins de butxaques oblidades.

Bañar-me, tenir raó, el gelat de vainilla i veure ballar a la mami…

Jo, i tu... però sobretot nosaltres.